Una de les cançons que mai he pogut escoltar sense emocionar-me és Chiquitita, dels suecs Abba. Al meu pare li encantava i me la posava molt sovint al radiocasset del cotxe per dues raons: ens feia somriure a tots dos i, a més, sabíem que jo era la “seva petita” i que ho seria per sempre més. I, amb els anys, he sabut que aquells cinc minuts i quaranta-sis segons eren un instant de temps aturat, com un moment “matrix”, però de felicitat. Ara mateix pagaria tot l’or del món per poder rebobinar la cinta de la vida i poder escoltar de nou, tots dos, la cançó dins el Seat 1.430 marró.

Avui quan tornava en cotxe del súper han posat Chiquitita a la ràdio. I quan la nostàlgia ja començava a aflorar, he començat a recordar quan l’Abril i jo vam anar a Suècia fa uns tres anys. Vam anar al concert de l’Ed Sheeran, que ens encanta a totes dues i, al final, va ser una aventura emocionant viscuda, sens dubte, amb la millor companya de viatge. Aquell any al pèl-roig britànic, li va venir de gust fer gira per tota Europa, a moltíssimes ciutats, excepte a Barcelona. I així doncs, vam decidir anar nosaltres a veure’l allà on encara hi hagués entrades disponibles. I només en quedaven a Estocolm, més amunt ja no es podia.

Vam arribar un 13 de juliol a l’aeroport d’Arlanda. Quina meravella de ciutat és Estocolm, quin ordre, que n’és de neta i preciosa, quina llum i quina educació la dels suecs. Em vaig adonar que no coneixia en absolut la cultura nòrdica ni la seva història, que només en sabia quatre tòpics -que van fer el primer Ikea, que es van inventar els esclops i que és el país dels vikings-. Seguint els consells d’un antic company de feina que feia poc hi havia estat, vam començar a fer el turista caminant pels carrerons del barri antic de Gamla Stan, vam visitar la plaça Stortorget; vam agafar el metro, que té les estacions més originals i acolorides que he vist mai, i vam recórrer en tramvia tota la ciutat, fins arribar a l’estadi Friends Arena amb hores d’antelació, per no fer tard al concert.

El que ens esperava allà no ho podíem haver imaginat de cap manera. L’alegria amb què havíem arribat es va esfumar en un minut i, és que, les entrades que havia comprat on line no servien. Estàvem al país, ciutat, estadi, hora i porta que ens tocava, suplicant al noi de seguretat que ens deixés passar, però les entrades que teníem no eren autèntiques. Era decebedor. Soles, a un extrem de món, amb un somni gairebé a tocar, però veient com se’ns escapava de les mans. L’Abril plorava, jo feia esforços per no fer-ho. Estava paralitzada, només vaig tancar els ulls i vaig desitjar amb totes les meves forces que, com diu la cançó Chiquitita, la meva petita somrigués de nou. Vaig preguntar al noi si hi havia oficina d’atenció al client al’estadi i ens hi va acompanyar. Després d’esperar uns minuts, ens van atendre, i no només això. Ens van escoltar, ens van tranquil·litzar, ens van vendre dues entrades noves i, a més, es van fer càrrec de reclamar les que ja teníem. Les noves entrades eren, fins i tot, millors que les que portàvem de casa.

El concert va ser espectacular, perquè l’Ed Sheeran ho és i perquè suposo que nosaltres també teníem l’adrenalina pels núvols. Però l’endemà va ser igual de genial o millor. Després d’esmorzar com reines al bufet de l’hotel situat al barri de Norrmalm, vam agafar el tramvia per anar fins al barri de Djurgården, al Museu d’Abba. Quin lloc tan friqui i tan divertit! S’hi pot repassar la història del grup, però també es pot cantar, ballar, enregistrar-se i veure els seus vestuaris més coneguts. El fet que, a pocs minuts a peu del museu, hi hagués la veritable casa de la Pippi Langstrump va ser tota una sorpresa. Tant l’Abril com jo havíem vist de nenes la sèrie i ens va semblar màgic poder entrar dins de Villa Kunterbunt i veure el lloc on va viure la nena més trapella, independent i feminista de la història.

Caminant cap a la casa de la Pippi Langstrump des del Museu Abba

A la meva propera vida vull viure a Estocolm. A l’oficina d’atenció al client s’ajuda al client; al metro sempre hi ha una entrada oberta per si algú no porta diners i necessita viatjar, i els que sí que en porten no s’hi colen! Les dones van segures pel carrer, són ecologistes i el govern paga la carrera universitària a qui decideix fer-la en suec. A més, tenen un salmó deliciós i sauna a les cases.

El vol de tornada a Barcelona es va cancel·lar en l’últim moment, per motius que a hores d’ara encara només deu saber Vueling. Però això donaria per un nou post sencer i, sabeu què és el que veritablement m’importa? Que a l’avió de tornada, totes dues vam mirar-nos mentre compartíem auriculars i vam somriure com jo feia de nena al 1.430 del pare.

Chiquitita – Abba (1979)

https://youtu.be/p4QqMKe3rwY