La meva professora de Pilates em deia dijous que la principal botiga del país que ven roba i complements per fer esport s’ha quedat sense existències al seu web perquè, segons sembla, a tots els confinats ens ha agafat una dèria per fer esport a casa. Fem esport, però també fem pa i pastissos, i endrecem. Endrecem molt. Tenim les cases com una patena.

Confesso que jo sóc de les que ha fet totes tres coses, amb més o menys èxit, però totes tres. Crec que la que se’m dóna pitjor és endreçar, potser per això fa un parell d’anys em vaig fer devota de la Marie Kondo i el cert és que m’ha ajudat a mantenir casa meva molt més buida de coses innecessàries i de tenir les que sí ho són, al lloc on puc trobar-les. Tot i així, sempre hi ha calaixos desastres i racons d’armaris oblidats que, en dies com els que estem vivint, ens en recordem d’ordenar-los.

A la meva habitació tinc un calaix de la tauleta de nit que no obro quasi bé mai, és ple papers antics, i altres records aparentment insignificants però dels quals no me n’he volgut desfer per res del món. Suposo que és perquè cadascun d’ells em defineix d’alguna manera.

Dit i fet, el dia 35 de confinament vaig obrir el calaix oblidat. Vaig trobar felicitacions d’aniversari, dibuixos de quan l’Abril era petita, el contracte de quan vam participar amb la coral a l’Oh Happy Day, una caixeta esmaltada de la Índia, el carnet de la biblioteca de la Pompeu, un trocet de mur de Berlín, un pot amb sorra de l’Illa Saona, i d’entre moltes altres coses, també hi vaig trobar la targeta d’un bar. 

Era la targeta de Les gens que j’aime pub, del carrer València de Barcelona, al costat del Museu egipci. Deu portar al calaix uns 6 ó 7 anys, que és el temps que fa que hi vaig anar per últim cop i, segurament, la deuria agafar perquè ja vaig intuir que aquella cartolina petita seria, per sempre més, el recordatori i la constatació d’un vespre etern i inoblidable. I no em vaig equivocar. 

Jo havia estat abans a aquest pub preciós i acollidor amb una colla de companys de feina, i aquell dia especial hi volia tornar però no recordava molt bé el lloc on era. Vam aparcar al carrer Pau Claris i la veritat és que sóc incapaç de saber quanta estona vam estar voltant per l’Eixample intentant trobar el pub. Recordo això sí, que xerràvem a borbolls, rèiem de tot i de res, el món somreia, vivíem inconscients i feliços, sense hores ni minuts… vam asseure’ns a un dels bancs modernistes del Passeig de Gràcia a contemplar la Pedrera i la nit… i quan ja vam desistir de trobar el pub i vam decidir anar al cotxe per tornar cap a casa, vam descobrir que hi havíem aparcat just al costat. Crec que no el vam veure perquè no havíem tingut ulls per res més que per nosaltres, o perquè potser no hi havia res que ens interessés més que l’estona compartida, i no tant el lloc. Amb la passejada ja no ens calia res més però, ja que l’havíem, trobat, vam decidir entrar-hi igualment. Vam baixar les escales, vam seure a un raconet i, com dirien Els Pets, va ser una estona de cel. A la sortida hi havia una caixeta metàl·lica amb targetes. I en vaig agafar una. Quin nom tan curiós…precisament es deia, i encara se’n diu, “el pub de la gent que estimo”…

Aquella nit no s’ha repetit mai més i potser per això, precisament, la targeta ha viscut durant tot aquest temps al calaix de les coses boniques de les que no me’n vull desprendre. I, no sé què en pensaria la Marie Kondo, però he tornat a guardar-la altre cop dins el calaix com qui guarda un tresor a un relicari.

Confinament, ordre, coses que es troben, estones perdudes… o guanyades. Quina meravella es perdre’s quan saps que el teu lloc, en realitat, és la companyia.