Ja fa un temps que vaig escriure un post sobre com les olors m’havien fet viatjar al passat. Gràcies a un te i un pastisset de canyella, vaig aclucar els ulls i vaig poder retrocedir a la infantesa, fins a casa de la meva àvia Anna, on he assaborit els millors arròs amb llet de la meva vida.

Doncs ha tornat a passar. Però no ha estat un pastisset de canyella; aquesta vegada, la meva nostàlgica pituïtària es va activar un matí a primera hora a l’oficina quan va percebre una olor una mica desagradable. M’explico.

La Judit. Que n’és de diligent. Juntament amb la Marina, treballem, esmorzem i dinem plegades des de fa prop de 15 anys. Cada migdia, després de dinar, totes tres prenem un te i alguna cosa dolça per encarar millor la tarda, i aprofitem per posar-nos al dia de les nostres coses. Cada cert temps, la Judit neteja la calç que se li acumula a la nostra estimada kettle* i la deixa resplendent després de tenir-la en remull una bona estona amb aigua calenta i vinagre (un truc que vaig aprendre quan vaig estar a Xile, però que ja explicaré a un altre post).

Com us deia, fa uns quants matins, després de prendre’m el primer cafè del dia a l’oficina, vaig anar al bany a esbandir la tassa. Abans d’encendre el llum, i gairebé a les fosques, vaig sentir una olor forta i àcida. Foscor i olor amargant… una combinació curiosa que, en només una mil·lèsima de segon em va portar vint anys enrere. Abans d’adonar-me que es tractava del vinagre que estava netejant el nostre bullidor d’aigua, el meu cap ja havia viatjat fins al laboratori de la facultat de periodisme, on revelàvem els negatius de las fotografies que fèiem a l’assignatura d’edició fotogràfica que ens impartia Pedro Madueño.

En un instant es va tornar a fer present  l’encant d’aquells dies de passejos pel barri gòtic, cercant la cantonada més bonica, el turista més embadalit, les flors més vermelles de les rambles, la fruita més exòtica de la Boqueria o el raig de sol més brillant del port. Intentàvem enfocar diferents plànols, buscàvem nous angles i perspectives artístiques. I després del treball de camp al carrer, marxàvem a la foscor i la pau del laboratori, situat a la planta soterrània de la facultat, on revelàvem i fèiem còpies en blanc i negre.

Recordo que m’esforçava en mirar amb uns altres ulls, com intentant descobrir un nou món. Havia passat per aquells carrers un munt de vegades, però quan em penjava al coll la rèflex analògica del pare, només volia immortalitzar instants i percepcions noves de la realitat de sempre. Tenia la il·lusió de captar alguna bellesa amagada i potser, fins i tot, de crear jo mateixa alguna cosa bella.

I d’aquest desig no se’n podia sortir de dubtes fins que no culminava el procés de revelat. Era un ritual misteriós, una mena de cerimònia que requeria habilitat i paciència, ordre i meticulositat. Per suposat, també eren necessaris aquells líquids d’olor avinagrat -quasi bé pocions màgiques!- que feien aparèixer miraculosament del no res els instants congelats per l’objectiu. Era aleshores quan vèiem néixer les nostres creacions.

Aquell matí, seguia amb el cap a l’any 2001 però amb els peus al 2020, concretament al bany de l’oficina de Sabadell i amb la tassa encara per esbandir. Vaig tornar a la meva taula sense deixar de pensar que allò que feia amb vint anys de mirar el que ja coneixem, però amb uns ulls nous a través de la càmera, potser ho podia seguir aplicant d’alguna manera als quaranta. Segurament tot aniria millor si trobéssim una perspectiva nova i bonica en la rutina i que, tot i els dubtes, l’espera, la manca de traça, la foscor, o l’amargor, poguéssim trobar cada dia la bellesa en les coses petites.

I sens dubte, una d’aquestes coses boniques era, per exemple, que la nostra kettle ja estava netíssima i llesta per la nostra nova cita diària de les tres en punt.

48C04AD0-CCDD-4745-895F-DE696B8941F5

*Kettle, és el mot anglès que s’utilitza per referir-se a un bullidor d’aigua. Arran del conegut costum anglès de fer-lo servir per escalfar l’aigua a l’hora del te, l’anglicisme ja s’ha anat popularitzant arreu del món.