Ja us vaig explicar a la darrera entrada al blog, que havia endreçat la llibreria de casa i que havia retrobat Plató. Però després d’aquell dia, he seguit rellegint més llibres i fins i tot alguns apunts de quan estudiava Humanitats. De manera que us vull explicar avui que he anat viatjant a estones fins a mitjans dels anys noranta, a la meva època universitària, on possiblement vaig passar alguns dels millors anys de la meva vida.

Que jo era de lletres, sempre havia sigut evident. Per això tot feia pensar que una carrera com Humanitats estava feta per a mi. I així va ser, però us he de confessar que a les poques setmanes d’haver començat la facultat, vaig començar a angoixar-me. I el motiu va ser perquè vaig començar a ser conscient, a mesura que anava a classe, de tot el que em faltava per aprendre. No sabia com expressar-ho, era una mena de vertigen o d’emoció abismal de voler aprendre. Recordo que un dia vaig trobar la degana al bar i li vaig comentar. Em va donar l’enhorabona. I com a resposta a la meva cara de no entendre el motiu de la felicitació, em va dir que el descobriment de la pròpia ignorància era el primer símptoma de que s’està aprenent.

Els mesos i els trimestres van anar passant i mica en mica vaig anar aprofundint més sobre matèries com art, literatura, història, filosofia, religió, que s’anaven abordant des de l’edat antiga fins a l’època contemporània. Gaudia fins a l’infinit escoltant professors com al gran Josep Fontana, Eugenio Trias, Amador Vega o Antoni Marí. Crec que mai he llegit tants llibres com aleshores, tenia set i curiositat de coneixement.

Tot i així, seguia tenint de rerefons la sensació aquella de l’inici: no trobava el mot que descrivís a la perfecció la sensació de ser conscient de que cada vegada em quedaven més coses per aprendre. Quina seria la paraula exacta?

L’últim any de carrera, a l’assignatura de pensament contemporani, vam estudiar el neopositivisme i al seu màxim representant, l’austríac Wittgenstein, conegut per la seva teoria sobre la filosofia del llenguatge. Wittgenstein era una persona apassionada i amb caràcter, a qui li costava expressar-se i que s’enfadava quan no es feia entendre. Ell considerava que el llenguatge era un instrument per expressar-se de manera lògica i que “els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món”.

Però aleshores… per què jo no era capaç de trobar la paraula lògica que descrivís el meu vertigen pel coneixement? Segons Wittgenstein, la finalitat de la filosofia és arribar fins als casos límits del llenguatge, on pràcticament només hi ha allò que no es pot expressar o que no es pot dir de cap manera. És a dir, allò que és inefable.

I aleshores vaig entendre el què em passava: les paraules són com petites caixes on encabim el que pensem per poder-nos comunicar. Però de vegades, el que sentim és tan immens que no hi cap dins la caixeta que li toca. Com diria Wittgenstein, el que sentim esdevé inexpressable lingüísticament i gairebé místic. Atribuir-li a un sentiment una paraula genèrica i lògica, utilitzada per milions de persones, amb milions de matisos diferents, i en milions de situacions diverses no és més que encotillar-lo, diluir-lo i despersonalitzar-lo.

Vaig ser feliç perquè en aquell instant vaig tenir per primer cop la sensació de que realment sí havia après durant els anys de carrera. Vaig comprendre que la riquesa del llenguatge és gegantina però finita. I que tot i que hi ha poetes i savis amb una capacitat colossal per expressar-se i despullar-se amb l’ús de la paraula, no hi haurà mai caixetes prou còmodes que deixin cabre tota la magnitud i les arrels de les emocions produïdes pels sentiments més primaris, irracionals i íntims.

La felicitat, la por, el dolor, el desig o l’amor són, definitivament, inefables.