Fa uns dies vaig pensar que ja era hora d’ordenar la llibreria de casa. Just al costat de les guies de viatge tinc els llibres de quan estudiava Humanitats. Feia molts anys que no els tocava i em va venir de gust entretenir-me una estona.

En tinc sobretot d’història de l’art, de filosofia, d’història i literatura i, quan els vaig veure i tocar, em va venir al cap un tweet que vaig llegir fa poc, que deia “és inevitable veure certs llibres a la prestatgeria i pensar: allà i en aquell moment, vaig ser feliç”. I em va envair una nostàlgia immensa recordant els anys a la universitat, que suposo que m’ha portat a escriure aquest post.

Vaig agafar un llibre d’història de la filosofia molt gruixut i esgrogueït i l’atzar va voler que l’obrís per l’edat antiga, concretament per Plató i el seu mite de la caverna. Recordeu? Aquells homes que vivien eternament encadenats dins una cova, de cara a la paret, amb una foguera a les seves esquenes, entre ells i la sortida de la cova.

Aquesta situació els feia veure a la paret l’ombra de tot allò que passava fora de la cova, però per a ells, aquelles siluetes eren el món real, perquè no en coneixien cap altre. Per a ells la veritat era el món de les ombres: un món gris, sense volums, ni matisos.

Asseguda a terra, seguia passant fulls del llibre mentre pensava que de vegades passem per èpoques en què veiem el nostre món com aquests homes encadenats: absolutament descolorit. Conscient o inconscientment, i per circumstàncies ben diverses, de vegades ens sembla que vivim a un món on només hi ha ombres i no veiem més enllà de la paret. Els dies se’ns tornen rutinaris i sense màgia.

Però com continua l’al·legoria del mite de la caverna? Doncs vaig seguir fullejant el llibre i, segons explica Plató, per sort hi ha algunes persones que aconsegueixen alliberar-se de les cadenes que els tenen retinguts a la cova. Aquests afortunats tenen el gran privilegi de poder girar-se cap a la llum, sortir fora de la cova i enlluernar-se pel món de les idees. De cop i volta, prenen consciència que, a banda de les ombres, també hi ha una vida plena de colors, olors, textures i sensacions.

Però Plató també explica una cosa encara més bonica, i és que aquests privilegiats també tenen la bondat de voler ajudar a que d’altres encadenats puguin descobrir el món de les idees. Alguna cosa així com si anessin a picar a l’espatlla de qui només sap mirar en blanc i negre, per tal que també deixi de mirar la paret gris i descobreixi la bellesa i la intensitat del món real.

Plató els anomena filòsofs, o amants de la saviesa, jo els anomeno amics. Aquelles persones màgiques, sàvies i bondadoses que no es cansen mai de recordar-nos que malgrat tot, fora hi ha un món ple de colors.