Sempre havia pensat que alguna vegada a la vida volia anar de vacances a un ressort. Un hotelàs d’aquells on et poses una polsera el primer dia quan hi poses els peus i, a partir d’aquell moment, s’atura el temps i la cartera. Tot està inclòs, el menjar, la beguda, les activitats i la migdiada.

A casa, el darrer estiu va ser el més estrany de les nostres vides, tant per a la meva mare, com per a l’Abril, i també per a mi. Per a totes tres va ser el primer estiu amb l’absència més gran: la del millor espòs, el millor avi i el millor pare del món. Ja feia uns mesos que ell no hi era i encara ens faltava entusiasme per pensar en el lloc on podíem anar de vacances. Teníem clar que volíem un destí de sol i mar, i que no ens portés gaires records, que fos com una mena d’antídot que ajudés a apaivagar una mica l’huracà dels darrers mesos.

Vam anar mirant diferents opcions i al final va quadrar un viatge a la República Dominicana. Concretament a un hotel de polsera, com els que jo sempre havia somiat. Tot i que mai havíem viatjat totes tres soles tan lluny, vaig pensar… aquest any toca. Aquest any marxem al paradís. Què pot anar malament? Les següents setmanes recordo que va haver xiscles i salts d’alegria de l’Abril, cert escepticisme i il·lusió continguda de la mare, renovació de passaports, cerques inacabables al google dels llocs que visitaríem, i també compra d’alguns imprescindibles com un biquini nou i ulleres per bussejar.

Vam arribar al nostre destí el dia 26 d’agost. A un aeroport amb sostres de ràfia i una calor insuportable. Quina calor que feia. Un autocar ens esperava per portar-nos a l’hotelàs somiat. De camí, vaig poder comprovar que, o les carreteres caribenyes tenen molts sots, o bé els autocars caribenys no tenen amortidors. Però tant era, l’hotel era preciós, un petit paradís exòtic, alegre, ben cuidat i amb gent amable, on només arribar esbrineu que ens van fer… efectivament: ens van posar una polsera que ens donava dret, com us deia abans, a aturar el temps i la cartera durant 7 dies sencers. Quina calor que feia.

L’habitació era gegant i molt propera al mar. A poques passes teníem una platja blanca i tranquil·la, amb un raconet entre palmeres on hi havia un para-sol de ràfia -igual que el sostre de l’aeroport- i unes hamaques. Davant nostre el mar més blau que mai hagi vist. Vam acordar les tres per unanimitat, que aquell seria per sempre més el nostre raconet. Uns metres més enllà teníem una cantina on, amb la màgia de la polsera, ens donaven a demanda coles, aigua fresca i pinya colada. La nostra principal ocupació aquells dies va ser posar-nos protector solar i estar atentes a que no se’ns passés l’hora de dinar. Bé, la meva adolescent preferida també va tenir feineta en trobar les zones amb bona cobertura wifi. I quina calor que feia…

A mitja setmana vam visitar la Illa Saona, un lloc de somni. Una illa petita envoltada d’esculls de corall i estrelles de mar, amb una aigua color turquesa turquesa. Hi vam arribar amb un vaixell petit i vam parar a mig camí a fer snorkel. La sorra de la platja de Illa Saona era encara més blanca que la de l’hotel. Vam dinar barbacoa i vam fer una becaina a unes gandules que hi havia sota les palmeres. Em sentia com a la pel·lícula de “Los Robinsones en los mares del sur”… Quina calor que feia.

Va ser una setmana estranya però molt bonica. Un indret únic i inoblidable on vam poder comprovar que el millor de tot el viatge era el que ja portàvem des de casa: l’equip titular, és a dir, la companyia. Les tres juntes ens vam sentir afortunades, després de tot. Al Carib vam trobar una mena de pau alliberadora, o potser més aviat una nostàlgia reconfortant. Vam sortir de la nostra zona de confort, no vam voler evitar els records i en vam sortir enfortides. Sense cap mena de dubte la única pega va ser la calor que feia…!

Dos dies després de la nostra tornada a casa, l’huracà Irma va arrasar Punta Cana, inclòs el nostre raconet. És curiós com fugint de l’huracà emocional dels darrers mesos, al final vam saber esquivar-ne el següent. I què és això sinó la vida mateixa?