Dissabte passat vaig anar al Tibidabo. No sé quantes vegades hi dec haver anat. És el meu parc d’atraccions preferit per diversos motius, però suposo que sobretot perquè és el primer parc on em van portar els meus pares i encara ho recordo d’una manera nítida.
A banda de ser el parc d’atraccions de la meva infància (aleshores no existia ni Eurodisney, ni Portaventura), encara avui el considero un lloc únic. Per començar la seva ubicació i les seves vistes són extraordinàries. Dalt de tot de la sínia deu ser el lloc des d’on Barcelona es veu més bonica. El Tibidabo fa olor a nostàlgia dolça, de cotó de sucre i de regalèssia, té l’encant de les coses antigues, s’hi respira el misteri dels llocs que ja han vist passar un munt de coses i també té una mena de màgia que es cola per tots els porus de la pell es tingui l’edat que es tingui. És un lloc on a banda de les diferents atraccions, sempre hi acabo retrobant emocions i records antics. Fans d’Amelie: recordeu l’escena on ella va al parc d’atraccions? Doncs al Tibidabo em torno una mica “Anabelie.”

Perdoneu l’acudit pèssim o l’analogia cinematogràfica… ja em centro en dissabte. Vaig ser una de les dues mares coratge que va acompanyar set pre-adolescents (o no tan pre) al Tibidabo. L’Abril i cinc amigues seves li volien fer aquest regal sorpresa d’aniversari al Carlos: anar junts a passar el dia al parc.

Us he de confessar que tenia els meus temors sobre com aniria el dia. Em feia por la revolució hormonal multiplicada per set i també els decibels als que podríem arribar durant el trajecte en tren. L’altra mare, l’Olga, i jo vam fer un petit discurs abans de marxar, en plan “mames guais i enrotllades” demanant que es portessin bé, fessin cas i bla bla. En aquell moment em va semblar que no em van escoltar cap d’ells, era massa emocionant tot plegat. El Carlos no havia de saber on anava fins que arribéssim a la porta del parc! Fins i tot li van embenar els ulls durant l’ultim trajecte del viatge perquè no intuís el lloc on anàvem.

IMG_0272
D’esquerra a dreta: Lucía, Mireia, Abril, Cèlia, Laura, Laia i Carlos

Però vam fer el trajecte tranquil·lament, no van sentir-se més que la resta de viatgers. Vam arribar al Tibidabo, i després de les festes i dels xiscles de tots ells quan li van treure la bena, vam anar pujant a totes i cadascuna de les atraccions. A l’huracà, les cadires voladores, la muntanya russa, la sínia, els Troncs, l’Hotel Krüeger, el Museu dels autòmats, l’Express, el Miramiralls… Entre ells set es van posar d’acord en els llocs on calia pujar cada vegada, on i quan els venia de gust dinar, van respectar-se entre ells, van compartir, van ser pacients fent cua, no es van queixar en cap moment, van ser ordenats, agraïts. Vaig descobrir un grupet homogeni i adorable que tenen cura els uns dels altres. I això, que consti, va ser perfectament compatible i simultani amb cridar com els que més a les atraccions, amb un pavo propi de l’edat força considerable, acudits i gracietes incomprensibles, i riallades farcides de bràquets. Qui diu que l’adolescència no pot ser una edat bonica?

Al tren de tornada, esgotada i descabellada, pensava que els meus prejudicis matiners havien estat del tot infundats. Mares i pares de la Laia, la Lucía, la Cèlia, la Mireia, la Laura i el Carlos: tot i els dubtes que de vegades puguem tenir… no ho estem fent tan malament! Us ben juro que repetiria les vegades que fos la sortida de dissabte. I mentre pensava tot això em va envair altre cop la nostàlgia: potser la propera vegada ja volaran un miqueta més alt i ja hi voldran anar tots sols…

IMG_0273
L’Olga i jo, dissabte a la tarda, sortint esgotades del Tibidabo