Ningú em discutirà que panorama polític d’aquest mes de setembre està sent candent i trepidant. Estic enganxadíssima al Twitter i, a la que em descuido, ja m’he perdut la darrera notícia perquè en surt una de nova cada 10 minuts. I aquesta intensa actualitat que es viu al nostre país m’ha abocat a recordar una etapa de la meva vida. Una època relacionada amb la política, que vaig gaudir enormement, i que no gaires persones coneixen. I us la vull explicar.

Cap a mitjans de l’any 2000, amb 24 anys acabats de fer, feia poc que m’havia llicenciat en Periodisme. Acabava de fer un màster en Comunicació Empresarial i era becària als informatius de Com Ràdio. Jo era feliç, jove i tenia ganes de menjar-me el món. Desitjava ser una gran periodista i, tot i que era absolutament inexperta, estava alerta i, com diu el meu amic Jordi León, amb el nas de bruixeta activat.

Va ser aleshores quan el destí em va voler regalar una feina de veritat. La feina dels meus somnis. Va ser a la primavera que vaig començar a treballar al gabinet de premsa de l’aleshores conseller en cap, Artur Mas. L’Oficina de Comunicació del Govern, així era el nom oficial, estava dins el Palau de Generalitat i la meva feina consistia en mantenir la relació diària amb els mitjans de comunicació, tant nacionals com internacionals, informar-los sobre els acords adoptats pel govern, i també acompanyar el conseller a actes públics de tota mena per si els periodistes li volien fer preguntes (inauguracions, conferències, sopars d’empresaris…) Però n’hi havia més, també l’acompanyava al Parlament i a viatges oficials. No em podia creure que amb tot el que gaudia, a sobre cobrés a final de mes. Per a mi el sol fet de treballar a Palau ja era de conte de fades.

IMG_2635

Mai a la vida havia agafat tants avions, trens i taxis. No tenia horaris i treballava molts caps de setmana però m’era igual. Vaig acompanyar l’Artur Mas a molts mitjans de comunicació, dels quals en recordo alguns en especial, com l’entrevista a Ràdio Sant Cugat que surt a la foto de l’esquerra, o quan vam anar a Tele 5, a Madrid, a que l’entrevistés l’Àngels Barceló al seu programa matinal. Les sessions de control al Parlament els dimarts a la tarda em semblaven apassionants. I també recordo quan un diumenge al matí vam anar en el cotxe oficial fins a Rajadell a inaugurar un casal de gent gran. Allà els meus pares m’esperaven, ja que havien passat la nit a la masia. Vaig tenir la ocasió de presentar-los el conseller en cap, qui es va mostrar molt interessat i atent per saber d’on eren i com els anava el negoci familiar.

IMG_2649
Copa de Nadal, desembre 2000

No cal que us digui com de cofois i orgullosos estaven els meus pares i àvies de la meva feina, Tots ells d’origen andalús i pencaires de professió.

I com és la vida de vegades… l’any 2014, molts anys després que ja no treballés a la Generalitat, vam anar amb Tons & Sons a fer un concert a un acte que presidia Artur Mas, ja com a president, al Palau de la Generalitat. No només es va alegrar de retrobar-me sinó que també va estar encantat de conèixer l’Abril, i em va preguntar fins i tot pels meus pares i si encara mantenien la botiga. Us podeu imaginar com d’especial va ser aquella trobada per a mi.

IMG_2641
Tons & Sons al Palau, juliol 2014

Ara, amb la perspectiva dels 17 anys que han passat, penso que em va tocar la loteria amb una feina com aquesta. És sens dubte la feina més fascinant que he tingut mai. Un aprenentatge brutal, no només de la feina de periodista, sinó també a nivell personal. Vaig conèixer de prop un gran polític i un senyor. Un home de cap a peus que va confiar en mi, tot i la meva joventut. I ara, amb el moment històric que estem vivint, no puc evitar sentir una satisfacció  i un agraïment immensos per haver pogut treballar tan de primera mà pel progrés, la llibertat i el reconeixement del meu petit país. Per Catalunya.

 

*Fotos: Jordi Bedmar i Fermí Esteve