Potser és lleig que jo ho digui jo, però tant a la Berta, com a l’Aina i la Montse, sempre els ha encantat venir a casa de la tieta. Suposo que deu ser per una barreja de motius, a banda de que les estimo infinit. Les deixo jugar al que volen, es disfressen, es posen les meves sabates de taló, els pinto les ungles, fem concurs de cromos de picar, berenem xocolata amb melindros i, sobretot, els hi explico un munt de contes que tinc de l’Abril, i fins i tot també algun de quan jo era petita.

Fa uns dies tornava de la feina en cotxe escoltant la ràdio i parlaven de com els contes infantils serien alguna cosa semblant a “vacunes emocionals” per als nens. Com una mena de dosi perfecta de por per ensenyar-los i fer-los entendre algunes lliçons de vida. Històries amb un punt de terror que tenen com a finalitat educar-los en la responsabilitat, l’honestedat, la generositat i molts altres valors. Però compte! perquè una vacuna no deixa de ser una petita quantitat de malaltia que, ens immunitza, però que en excés podria perjudicial…

I això em va fer pensar… Centrem-nos en alguns contes. Per exemple, amb La caputxeta vermella, aprenem a que cal fer cas als pares i que no hem de refiar-nos de desconeguts; amb Pere i el llop, a ser sempre sincers i a no mofar-nos dels altres; amb L’aneguet lleig, que cal respectar les diferències i vetllar per la igualtat; amb Els tres porquets, el valor de l’amistat, o amb La rateta que escombrava l’escaleta, aprenem a que no hem de ser vanitosos i a la importància de la humilitat.

Tot i els llops i els ensurts, aquests contes són realment una bona manera de fer entendre valors importants als més menuts. D’això no hi ha dubte. Però ara us confessaré que hi ha hagut un conte dels germans Grimm que sempre m’ha semblat molt inquietant. Diria que la dosi de la vacuna a Hänsel i Gretel o la Caseta de xocolata és excessiva. Ja de petita, i encara ara, no podia entendre perquè uns pares abandonaven els seus fills al bosc i que una bruixa molt dolenta, amb traïdoria, anava engreixant Hänsel, el germà, per menjar-se’l posteriorment ben grasset! Quina lliçó de vida se’n treu d’això? Quins valors se suposa que s’han d’aprendre d’aquesta història?

Penso que, sense voler buscar traumes ni res d’això, els monstres, les bruixes i els mags dolents amb super-poders de vegades estan massa presents en les històries infantils. I tot i que sempre m’han agradat molts els contes fantàstics i les faules, jo sempre he estat més de Teo. Sí, molt fan del Teo. I us he de dir que les meves tres nebodes també. Encara guardo la col·lecció de llibres i són els primers que em demanen que els llegeixi quan vénen a casa.

Els contes de Teo també ens inculquen valors, però emmarcats en un entorn real i habitual. Son històries divertides, on també hi ha molts moments de superació, però on no hi ha tants moments de por, ni monstres. Els contes de Teo són una festa de la rutina, que ens fan valorar els detalls del nostre dia a dia i les coses petites. Els contes de Teo ens treuen pors en comptes de crear-nos-les.

Avui, és diumenge a la tarda i d’aquí a una estona vindran la Berta, l’Aina i la Montse a casa. No sé on voldran acompanyar a en Teo avui… A la granja, en vaixell, a la tele, al metge, al circ… O potser a tot arreu, perquè, sabeu què? Amb el Teo no fa por.

IMG_2005Berta, Aina i Montse