L’Abril es fa gran i, ara que ja fa secundària, els divendres a la tarda no té classe. I sovint venen a casa alguns companys seus a passar la tarda, a xerrar, escoltar música, riure, passejar el Leo, viure… ells s’estan a dalt a l’estudi, i jo em quedo a baix, fent tranquil·lament les meses coses. Divendres passat remenant el calaix dels cd’s vaig trobar un de la Beth que diria que me’l va gravar el Genís pel viatge a Àustria en cotxe… I escoltant la cançó Tots els botons -quins 4 minuts més tendres, per cert- vaig recordar que durant uns anys, quan era nena, vaig anar a costura.

Dissabtes a primera hora de la tarda el meu pare em portava a ca la senyora Pepita, un entresòl del carrer Volta, tocant a la Rambla. Cada dissabte a la tarda ens reuníem una vintena de nenes i ella ens ensenyava a fer tot tipus de labors: punt de creu, punt de cadeneta, vores, traus… i les grans fins i tot brodaven i seguien patrons. Ho fèiem al menjador de la casa a l’hivern i a l’estiu ho fèiem al pati. Totes assegudes en una cadira, posades en rotllana, i de vegades, fins i tot, cantàvem mentre cosíem. A mitja tarda, la senyora Pepita s’aixecava i anava passadís endins, i quan tornava portava una safata amb berenar, quasi sempre amb galetes, xocolata i una gerra de Tang.

La labor més recordo, sobretot perquè és la que vaig trigar més en acabar, és un coixí de punt de creu amb una nina de color rosa. La senyora Pepita era molt perfeccionista. Totes les nenes en algun moment o altre de la tarda ens aixecàvem i, com pollets a la gallina, anàvem a preguntar-li a la seva cadira com havíem de continuar o com fer aquell punt difícil que se’ns resistia. Ella amb una paciència infinita mirava la nostra labor amb deteniment i, mentre li anaven lliscant les ulleres nas avall, ens repetia incansablement “Poc a poc i bona lletra, que no hi ha pressa en acabar”. I si calia ens feia desfer i tornar a refer algun punt.

I vist així… quina llàstima que s’hagi perdut tant la cultura de cosir, sargir i arranjar les coses. A la vida és necessari saber costura! De petits els pares ens ensenyen a ser responsables i a embastar unes bases sòlides pel nostre futur. Seguim els seus patrons i els intentem reproduir com a exemple pels nostres fills. També ens van ensenyar a protegir-nos dels perills, com qui es posa un didal per no fer-se mal. Però malgrat això, tots en algun moment ens fem descosits, traus i ens punxem els dits. I el cor.

Aleshores és quan hauríem de recórrer al fil i a l’agulla. Recordar que hem de ser valents i repuntar sempre quan caiem o les coses van mal dades, que hauríem d’arranjar les coses més sovint amb un simple “perdó” i sargir els malentesos amb bones converses. Si ens acostuméssim a cosir més botons en forma d’abraçades i guarnir la rutina amb llacets en forma de petons, tot seria igual de complicat però molt més bonic. Hauríem de mirar d’anar brodant alegrement i amb bona lletra els dies, un darrera l’altre, amb punt de cadeneta, amb fils de colors brillants, que ens facin somriure només de mirar-los.

Al final la senyora Pepita no s’equivocava, a la vida com en la costura, no val la pena tenir presses, només cal intentar fer-ho bé i mirar que cada punt sigui el millor que puguem. Fer de la nostra vida una labor ben bonica i feta amb amor i esforç fins que inevitablement arribi el nostre punt i final.

IMG_0262https://youtu.be/s5aS9Ld74h8