Durant molts anys de la meva infància vaig tenir una caixa de música a la tauleta de nit. Era com un joier, petit, de color rosa i amb la tapa de color beige amb la Tiny Candy dibuixada. A sota tenia la corda que jo feia rodar i rodar en bucle.

A més, la caixa era màgica: feia que m’estés durant hores veient embadalida com la ballarina que hi vivia dins dansava incansablement per sobre el mirallet, al ritme de Nocturno núm. 9, de Chopin. Aquella dansa captava tota la meva atenció i els meus cinc sentits. Em calmava quan estava de mal humor i tenia com un efecte tranquil·litzador, que em feia abstreure una mica del món i no pensar en res més. Suposo que seria alguna cosa semblant al que avui alguns anomenen mindfulness.

M’encantava el moment quan havia donat la corda al màxim, fins al final, i aleshores la música començava a sonar de nou alegre i accelerada. I com, poc a poc, a mesura que la corda s’anava acabant, el ritme es tornava més i més lent. Fins que al final, de cop, la melodia s’acabava com per esgotament en la nota més inesperada. Recordo que fins i tot, feia apostes amb mi mateixa per veure si esbrinava en quina nota acabaria cada cop.

Tot això ho tenia ben arxivat en algun racó del meu cap. De fet, m’ha sobtat la claredat amb què em va venir el record fa uns dies. I potser us preguntareu com és que m’ha vingut al cap la caixeta de música… però no és el que penseu: malauradament no he trobat físicament la caixa, però tot té una explicació i una connexió.

Dilluns passat al vespre vaig sortir de casa per anar a assajar i vaig passar a recollir en cotxe a l’Helena, com és habitual. Aquest trajecte setmanal plegades m’encanta. És molt curt i només ens arriba per donar-nos mútuament els titulars de les coses més importants que ens han passat els últims dies, i que ja ens explicarem en una altra estona davant un tè chai. Però dilluns passat, un cop ja havia aparcat, ella va treure del bolso un paquet petit, petit i em va dir: per a tu i sense per què. Dins hi havia una caixa de música diminuta, de color verd clar i a la tapa hi portava dibuixada la cara de l’Amélie Poulain. Vaig començar a donar corda i, com no, van sonar les primeres notes de La Valse d’Amélie. L’Helena sap que adoro aquesta pel·lícula, aquest personatge i aquesta banda sonora. Em va confessar que la veure a una botigueta de Camprodon i que no s’hi va poder estar… Però quina caixeta tan preciosa! Que grans són les coses petites!

Vaig assajar feliç i quan ja estava de tornada a casa, abans de ficar-me al llit, vaig fer rodar la manovella de la caixeta i, sentint la música, vaig constatar que l’efecte balsàmic i calmant de la caixeta rosa es reproduïa de nou amb la verda. I va ser aleshores quan vaig anar tibant mentalment del fil i vaig recordar tot això que us estic explicant des de l’inici. Recordeu aquell post en què a través de l’olfacte vaig viatjar al passat? Doncs aquest cop ho vaig fer gràcies a l’oïda.

Des de dilluns que dóno corda a la caixeta a estones i hi trobo un parèntesi de pau. Així que un gràcies gegant Helena per tantes coses, per la caixeta d’Amélie i també pel record retrobat.