Diuen que qui té un amic té un tresor. I, parlant de tresors, justament avui va de pirates! La meva amiga i ajudant avui és, ni més ni menys, que l’Abril. Com veia que jo no acabava de trobar el tema pel meu següent post, m’ha volgut fer un cop de demà i ha fet aquest text sobre un record seu ben dolç.

“Durant anys vaig creure que el meu avi era un pirata. El meu avi Manolo, tenia el costum d’explicar-me històries màgiques i trepidants a l’hora d’anar a dormir, i les que més m’agradaven eren aquelles on m’explicava que ell havia estat un pirata. Ell, el “Pirata Pata de Palo” i els seus companys de vaixell, solcaven els mars lluitant contra els perillosos enemics i a la recerca de cofres del tresor. Dintre d’ells, es trobaven joies brillants, monedes exòtiques i altres recompenses emocionants i ben merescudes, després de les desventures i els accidents que havien de patir en alta mar.

Un dia assolellat de juliol, quan jo tenia uns tres anys, passejant per la verdor del bosc que envolta la casa de camp familiar a Rajadell, vaig trobar-me un misteriós cofre pirata! Anava amb els meus pares i amb la meva àvia, perquè el meu avi, qui normalment ens acompanyava en aquelles freqüents excursions, s’havia quedat dormint la migdiada. Jo, que de seguida vaig adonar-me de que es tractava d’un dels tresors dels quals el meu avi sempre em parlava, vaig anar corrents a avisar la meva família. Els amics pirates del meu avi havien deixat aquell present per a mi!

Vaig obrir-lo, i dins d’ell, es trobaven els elements més valuosos per a mi en aquell moment, les llaminadures! A més, eren de les meves preferides: cors de préssec i maduixa. Naturalment, vaig suposar que el meu avi, els hi havia parlat de les meves preferències gastronòmiques als seus companys. I el més sorprenent, és que el meu tiet i la meva mare també havien trobat un tresor semblant quan tenien la meva edat.

A l’endemà, en arribar a l’escola, vaig explicar a tots els meus companys el que havia passat el cap de setmana a la casa de camp. Es van quedar bocabadats i sobtats de que el meu avi, fos un pirata. Però les meves il·lusions es van esfumar quan la tutora em va desvetllar que el meu avi no era cap pirata.

Després de la decepció, el meu avi va haver de confessar-me el seu secret més ben guardat. Però tot i així, va seguir explicant-me les seves històries entranyables: de pirates, de la seva infantesa, anècdotes amb la meva àvia… Tot i que jo ja sabia que ell no era el personatge fantàstic que jo creia de petita, amb ell, la màgia sempre va continuar.”

IMG_0807

Abril