El taller de somnis

Són temps convulsos pel que fa a la política. Nacionalisme, pàtria, nació, país… idees i opinions de tots colors i controvèrsies interminables que fan que s’hagi de tenir molta valentia i molt poca mandra abans d’engrescar-se a participar en una conversa sobre actualitat política.

L’altre dia llegia la Pilar Rahola, en un article preciós sobre les filles i l’amor, on deia literalment que “hi ha moltes pàtries en la pàtria de cadascú”. M’hi vaig quedar rumiant una estona en tot el que podia incloure aquesta afirmació i em va sembla tan bonic i tan cert que avui vull escriure precisament d’això: d’una de les meves pàtries.

Hi ha una història que sempre he sentit explicar a casa meva. Una d’aquelles anècdotes que, per cops que te l’expliquin, t’encanta sentir-la una vegada més, i que encara t’encanta més escoltar com te la tornen a explicar amb la mateixa màgia i entusiasme del primer cop.

Un diumenge d’estiu de l’any 1976, quan jo tenia pocs mesos, vam anar a passar el dia fora i, seguint una pista forestal, vam acabar a un turó amb unes vistes increïbles de tota la comarca del Bages. Dalt del turó, enmig d’un petit prat verd hi havia una masia bastant deteriorada i semblava abandonada. Allà vam haver de parar per fer-me un biberó d’urgència i, mentre jo menjava plàcidament als braços de la mare, el meu pare va tenir temps d’enamorar-se del que havia estat, sens dubte, una casa majestuosa.

I ell, el pare, que sempre va estar un home valent i decidit, no va parar fins que va aconseguir trobar l’amo d’aquella casa i comprar-li, com deia ell, “per quatre duros”. Poc a poc i amb una il·lusió immensa va anar acondicionant la caseta: va arreglar portes, finestres, va pintar, posar calefacció… cap luxe, però amb tot el que calia per fer-ne un lloc acollidor i, sobretot, alegre.

Instants a “la caseta”.

I així ha estat durant tota la memòria que tinc. Ara que ja han passat més de quaranta anys des d’aquell biberó, puc afirmar rotundament que alguns dels millors moments de la meva vida els he passat a “la caseta”.

De petita anar-hi era sinònim d’aventures en bicicleta, de descobrir bitxos insòlits, de menjar móres a finals d’estiu, de collir ametlles, d’embrutar-me de fang, de domesticar pardals, d’escombrar la meva cabana, de tenir les mans i la cara gelades de jugar al bosc i d’entrar escalfa-me-les a la llar de foc, de pujar a la muntanya de Coll Baix i anar trobant els tresors amb caramels que els pirates ens havien deixat quan havien passat per allà… Recordo que, finalment vam descobrir que el pirata que posava els “sugus”, com no, es deia senyor Garcia.

Passeig en família per Coll Baix. 1982.

Però la caseta també era sinònim de silenci, d’ocellets matiners, de pau, de no tenir pressa, de sol, de passejar en família i rebolcar-nos sobre les herbes més llargues de les vores dels camins els quatre de casa (els meus pares, el Manel i jo), ben junts, amb l’única pretensió de somriure sobre aquell matalàs improvisat mentre miràvem els núvols.

Quants moments de tranquil·litat, de repòs i recolliment, de bons àpats i de sobretaules delicioses en família. La caseta ha estat un dels meus escenaris vitals i ara, a més, és un indret de retrobament molt especial. Hi he jugat, he après, he crescut, he compartit però, sobretot, hi he estat molt feliç. Un bocí de Bages, que va costar només quatre duros, però que ara té un valor infinit: on hi tinc el cor i les arrels, on m’emociono, on vaig aprendre a estimar i on em sento salvada.

I què es això sinó una pàtria?