Són temps convulsos pel que fa a la política. Nacionalisme, pàtria, nació, país… idees i opinions de tots colors i controvèrsies interminables que fan que s’hagi de tenir molta valentia i molt poca mandra abans d’engrescar-se a participar en una conversa sobre actualitat política.
L’altre dia llegia la Pilar Rahola, en un article preciós sobre les filles i l’amor, on deia literalment que “hi ha moltes pàtries en la pàtria de cadascú”. M’hi vaig quedar rumiant una estona en tot el que podia incloure aquesta afirmació i em va sembla tan bonic i tan cert que avui vull escriure precisament d’això: d’una de les meves pàtries.
Hi ha una història que sempre he sentit explicar a casa meva. Una d’aquelles anècdotes que, per cops que te l’expliquin, t’encanta sentir-la una vegada més, i que encara t’encanta més escoltar com te la tornen a explicar amb la mateixa màgia i entusiasme del primer cop.
Un diumenge d’estiu de l’any 1976, quan jo tenia pocs mesos, vam anar a passar el dia fora i, seguint una pista forestal, vam acabar a un turó amb unes vistes increïbles de tota la comarca del Bages. Dalt del turó, enmig d’un petit prat verd hi havia una masia bastant deteriorada i semblava abandonada. Allà vam haver de parar per fer-me un biberó d’urgència i, mentre jo menjava plàcidament als braços de la mare, el meu pare va tenir temps d’enamorar-se del que havia estat, sens dubte, una casa majestuosa.
I ell, el pare, que sempre va estar un home valent i decidit, no va parar fins que va aconseguir trobar l’amo d’aquella casa i comprar-li, com deia ell, “per quatre duros”. Poc a poc i amb una il·lusió immensa va anar acondicionant la caseta: va arreglar portes, finestres, va pintar, posar calefacció… cap luxe, però amb tot el que calia per fer-ne un lloc acollidor i, sobretot, alegre.
Instants a “la caseta”.
I així ha estat durant tota la memòria que tinc. Ara que ja han passat més de quaranta anys des d’aquell biberó, puc afirmar rotundament que alguns dels millors moments de la meva vida els he passat a “la caseta”.
De petita anar-hi era sinònim d’aventures en bicicleta, de descobrir bitxos insòlits, de menjar móres a finals d’estiu, de collir ametlles, d’embrutar-me de fang, de domesticar pardals, d’escombrar la meva cabana, de tenir les mans i la cara gelades de jugar al bosc i d’entrar escalfa-me-les a la llar de foc, de pujar a la muntanya de Coll Baix i anar trobant els tresors amb caramels que els pirates ens havien deixat quan havien passat per allà… Recordo que, finalment vam descobrir que el pirata que posava els “sugus”, com no, es deia senyor Garcia.
Passeig en família per Coll Baix. 1982.
Però la caseta també era sinònim de silenci, d’ocellets matiners, de pau, de no tenir pressa, de sol, de passejar en família i rebolcar-nos sobre les herbes més llargues de les vores dels camins els quatre de casa (els meus pares, el Manel i jo), ben junts, amb l’única pretensió de somriure sobre aquell matalàs improvisat mentre miràvem els núvols.
Quants moments de tranquil·litat, de repòs i recolliment, de bons àpats i de sobretaules delicioses en família. La caseta ha estat un dels meus escenaris vitals i ara, a més, és un indret de retrobament molt especial. Hi he jugat, he après, he crescut, he compartit però, sobretot, hi he estat molt feliç. Un bocí de Bages, que va costar només quatre duros, però que ara té un valor infinit: on hi tinc el cor i les arrels, on m’emociono, on vaig aprendre a estimar i on em sento salvada.
I què es això sinó una pàtria?
1 de febrer de 2017 at 15:18
Nena m’agrada com escrius, no deixis mai de fer-ho
M'agradaM'agrada
1 de febrer de 2017 at 15:20
Gràcies Anna! 😘
M'agradaM'agrada
2 de febrer de 2017 at 7:48
Me ha encantado. .. y me ha recordado una pequeña casa que tienen mis padres en un pueblo de León – aún hablo en plural – y que en un viaje se nos estropeó el coche y mi padre se enamoró se aquel pueblo y compró un terrenito. .. mi contacto con animales. ..mis primeros piojos…ja ja Eres auténtica Anabel! Y me gusta tenerte a mi lado
M'agradaM'agrada
2 de febrer de 2017 at 9:40
Cómo cuesta cambiar ese plural… y cuánto me encanta tu historia también. Las casualidades traen las mejores cosas, como por ejemplo que ahora estemos tan cerquita. Un besazo 😘
M'agradaM'agrada
2 de febrer de 2017 at 12:35
Molt “xulu” ))
M'agradaM'agrada
2 de febrer de 2017 at 14:41
Antes de leerte preparo mi pañuelito y siempre lo acabo usando. Me ha encantado!! También me ha hecho retroceder años atrás a mis aventuras de niña y a esos domingos en el campo. Besote!!
M'agradaM'agrada
2 de febrer de 2017 at 14:48
😘
M'agradaM'agrada
4 de febrer de 2017 at 23:44
Molt maco, també m’ha fet recordar el temps pasat a casa dels avis, jugan amb els pollets, porquets, caballs….corre per el camp I banyar-me al riu…bons records.
M'agradaM'agrada
4 de febrer de 2017 at 23:48
Gràcies reina, de tant en tant s’ha de fer memòria 😘
M'agradaM'agrada