Fa un temps us parlava de la serendipitat i sobre com, de vegades, en el moment més inesperat, es podia fer un descobriment quasi màgic. Però de vegades també pot ser extraordinari fer el procés a l’inrevés, és a dir, anar a cercar expressament allò que desitgem. Sabem on és i volem gaudir-ho en primera persona, sense kilòmetres ni pantalles de separació. Ídols, obres d’art, amics llunyans o, com en aquest cas, indrets, potser mitificats, on no hem estat mai. Va ser així com, sense esperar allò inesperat, i com si rebobinés una serendipitat, vaig decidir que ja havia arribat el moment i l’edat de conèixer Nova York.

Un dia de finals d’agost em vaig trobar asseguda a la butaca 23F d’un Airbus, cap al meu destí somiat, amb una il·lusió enorme i, a la vegada, amb una mica de por a que la realitat decebés la meva expectativa.

Després de vuit hores de vol amb força turbulències, el meu primer impacte nord-americà va ser bastant nefast per tres motius: tenia molta son, hi havia una cua llarguíssima i lentíssima al mostrador d’immigració de l’aeroport i, a sobre, un cop legalitzats, el taxi que ens va portar fins a l’apartament d’Asterdam Avenue era petit, vell, amb seients d’escai (d’aquells on s’hi enganxen les cuixes), sense aire condicionat i amb una olor molt forta de curri.

Tot plegat podria afirmar que la meva primera gran emoció americana va ser un bon mareig. Però per sort, amb una mica de descans i una dutxa, les emocions van anar millorant ràpidament.

Fa anys que tinc una Moleskine (les adoro) on anoto mil tonteries boniques: cites, pel·lícules, jocs de paraules, llibres, pensaments, llocs… De tonteries i llocs relacionats amb Nova York en portava un munt d’escrits, la majoria dels quals no surten a cap guia turística, però que per a mi eren veritables must i, per tant, visitar-los era part de l’objectiu del meu viatge.

Evidentment, moria per anar de compres per la Cinquena Avinguda, fer un pícnic al Central Park, pujar a l’Empire State, agafar el ferri cap a l’Estàtua de la Llibertat o travessar el pont de Brooklyn. Però no només…

img_1257L’Estàtua de la Llibertat surt a totes les guies i, per suposat, s’hi ha d’anar.

Ja us vaig confessar al darrer post que sóc una somiatruites. A la Moleskine tinc anotat, per exemple, que el proper cop que vagi a Roma m’agradaria llogar una vespa i passejar per la Piazza Spagna com a “Vacances a Roma”. També tinc apuntat que quan torni a París, sens falta, aniré a Montmartre a berenar al Café de deux Moulins, on treballava l’Amélie. O que a Londres serà una visita obligada la llibreria “Travel Book Company”, situada al barri de Notting Hill i que apareix a la pel·lícula que té el mateix nom. I així, pàgines i pàgines…

Ja podeu imaginar doncs el tipus de llocs que volia conèixer a Nova York… Moltes de les meves pel·lícules preferides s’han localitzat a Manhattan, per exemple Breakfast at Tiffany’s. Per suposat desitjava sentir-me Audrey Hepburn per un moment i anar a mirar el mateix aparador de Tiffany’s on la Holly esmorzava cada dia amb el seu croissant, embadalida mirant les joies. I per això el primer dia fent turisme per la ciutat ja vaig anar a cercar la 5a. Avinguda amb el carrer 37. L’emoció en arribar a Tiffany’s va ser… com qui entra a un temple sagrat.

ba979e4e-8252-4c6a-8d41-828ef8995354Aparador de Tiffany’s, a la 5th Avenue

Com no, un dels altres llocs obligats era la cafeteria que surt a la pel·lícula Serendipity, on la Sarah i el Jonathan berenen el dia que es coneixen als grans magatzems. Aquest lloc va costar més de trobar perquè a Nova York hi ha diverses cafeteries amb el mateix nom. Però la vaig trobar i vaig pujar fins a la planta de dalt de tot per poder seure a la mateixa taula que van seure ells dos. Altre cop, igual que em va passar a Tiffany’s, moment màgic…

df8f781f-4cc4-4726-9ebe-f48d5570261aCafeteria Serendipity

Màgia com quan vaig veure l’Hotel Waldorf Astoria, que surt a Pretty Woman i també a Serendipity; el Dakota Building, on vivia John Lennon; l’Estació Central, que ha acollit infinits petons de pel·lícula, o la Biblioteca Pública de Nova York, imponent, i on a la secció infantil hi ha el veritable ós de peluix que va inspirar la creació de Winnie de Pooh.

Potser el món on vivim no sigui l’idoni per trobar màgia així com així. O possiblement la màgia la vegin més fàcilment les persones impressionables, infantils o ingènues. I potser ho sóc…. Però no fa cap mal, i només cal voler-la trobar.

En tot cas i, com us deia al començament, en tots i cadascun d’aquests moments viscuts a Nova York, vaig adonar-me que anar a cercar el que es desitja pot ser tan sorprenent i bonic com deixar-se sorprendre pel que arriba de manera inesperada. La màgia es pot viure per activa i per passiva. Del dret o del revés.