Recordo que poc abans d’acabar segon de primària un dia els meus pares ens van asseure al sofà vermell de vellut al Manel i a mi. I ens van explicar amb solemnitat que al curs següent aniríem a una escola nova.

Aquell estiu, setembre va arribar més ràpid que mai i, de sobte, em vaig trobar a mi mateixa un dilluns al matí, guarnida amb un uniforme marró, dues cues i una motxilla de Garfield, esperant com un estaquirot un autocar a l’estació del Nord, que m’havia de portar a una escola immensa i desconeguda.

Us he de dir que els meus temors (perdre’m per l’escola, monstres al lavabo, mestres súper estrictes o no trobar l’autocar de tornada) es van esvair de seguida. En molts pocs dies em sentia com si l’escola nova hagués estat el meu habitat des de sempre, tenia mestres encantadors, noves amistats i, sobretot, tenia una professora de música nova i sorprenent. La Mercè Gil em va fer descobrir l’amor a la música, a tenir sensibilitat i saber escoltar, i també em va encoratjar a formar part de la coral de l’escola, que tenia els assajos cada dimarts a l’hora del pati.

Des d’aleshores que canto. Des dels 8 anys fins que vaig acabar COU amb 18, vaig ser de la coral de l’escola. Era feliç cantant.

Però i després, què? Doncs uns quants anys després va aparèixer la Nati. Primer va ser només una companya de feina, després es va convertir en una bona amiga, i després, a més, en companya de coral a Tons & Sons. Ella m’hi va portar i, per tant, ella és la responsable que ja faci 8 anys que formi part d’aquesta coral.

Un dilluns al vespre de novembre del 2008 vaig tenir el meu primer assaig amb Tons & Sons. Aquell dia, només amb la diferència dels 20 anys que havien passat, em sentia gairebé igual que aquell matí a l’estació del Nord, esperant l’autocar: amb incertesa i un punt de vergonya per si no aconseguia estar a l’altura; amb il·lusió i nervis per entrar a formar part d’un col·lectiu nou; amb el desig de passar-m’ho bé i d’encaixar-hi, i amb l’esperança de trobar persones amables i interessants.

img_0055Plaça Nova de Terrassa. Festa Major 2015.

I la veritat és que, agafant perspectiva, crec que totes les sensacions del primer dia d’assaig s’han anat acomplint d’una manera o altre.

Per exemple, incertesa i nervis n’he tingut i en tinc encara en molts moments amb la meva coral, però sempre s’acaben convertint en un xut d’adrenalina espectacular sobre l’escenari.

Altres vegades, confesso que he passat vergonya… m’ha tremolat la veu i fins i tot les cames! Però, al final, és allò que diuen de la zona de confort: sortir-ne ha estat la millor eina per viure la pròpia superació i assoliment de fites que mai hagués pensat que podria aconseguir.

Sempre ha estat un lloc on he estat i sóc feliç. On sóc jo en essència i on se m’estima per com sóc. On em fan sentir que sumo. Que tots sumem. I que junts som grans.

Sento que hi encaixo. Seria com si amb els meus companys jo fos una miqueta millor i que jo a ells també els hi aportés alguna cosa. I què voleu que us digui… Aquesta sensació de reciprocitat és una delícia.

I sobre la il·lusió… us puc assegurar que encara en tinc cada setmana per anar a assajar, per aprendre cançons noves, per esborronar-me amb un nou arranjament, per conèixer una mica millor els companys de tota la vida, per donar la benvinguda als nous i, fins i tot, per rondinar quan alguna cosa ens surt com a mi m’agradaria…

Ostres quantes confessions… però és que potser fins i tot m’atreviria a dir que ara mateix no imagino la meva vida sense Tons & Sons. És més, la sento com la meva segona família.

img_0226Oh happy day, primera edició (octubre 2013).

L’altre dia llegia un article del Carles Capdevila que precisament parlava sobre les corals. Es titula “Qui canta alguna pastilla espanta” i el va escriure just després d’anar a veure l’actuació d’una coral. Us en copio un fragment:

“La gent pren un munt de pastilles: sort en tenim que ens allarguen la vida. (…) Imaginant com devien riure als assajos allò era una alternativa a la risoteràpia, amb l’avantatge que aquí saps de què rius, i t’alliberes més. Pensant en les amistats que hi neixen, deu ser un bon ansiolític. I com que els vam aplaudir, la seva autoestima va sortir reforçada, érem els seus coachs. I, com qui canta els seus mals espanta, ser de la coral deu puntuar com antidepressiu sense necessitat de protector d’estómac.”

Quanta raó. Tots els metges de capçalera haurien de receptar cantar a una coral. És com si el món fes silenci per sentir atentament un grapat de cors units que bateguen a la vegada. S’allibera l’ànima i, a sobre, marxen els maldecaps durant una estona.

Cantar a una coral és passió, tal com us he volgut amagar en les lletres en negreta de més amunt… Una passió, que gaudeixo i que m’ha fet trobar en els meus companys una alegria infinita i, sens dubte, una teràpia extraordinària per a la felicitat. La màgia de Tons & Sons és ser una combinació harmoniosa de música i persones boniques de veritat, a qui estimo i que m’estimen. Companys a qui vull tenir per sempre com a banda sonora de la meva vida.

Tot passa per alguna cosa i tots els canvis porten coses bones. Sort que em van canviar d’escola! Qui m’havia de dir a mi aquell dilluns esperant l’autocar, tot el que em quedava per descobrir gràcies a la música…