Qui de nosaltres no ha viscut aquell fatídic dia en que la mare ens ha dit que ja n’hi ha prou i que s’ha d’ordenar i fer neteja del traster?

Traster o habitació de casa els pares on fa anys que ens guarden records de quan érem petits, treballs de l’escola, apunts de la universitat i també un munt d’objectes que vam deixar a casa seva, quan finalment ens vam independitzar.

Els hi vam prometre que ens ho aniríem emportant però mai ho vam fer, i segueixen al lloc de sempre acumulant anys i pols.

Doncs bé, fa unes setmanes em va tocar. No em quedava escapatòria. L’habitació dels trastos m’esperava. Els que em coneixeu ja deveu estar suposant que entrar-hi em va encantar, bàsicament per totes les emocions que em va evocar. I no us equivoqueu, perquè, tal com ja us he explicat en algun altra post, tinc el defecte o la virtut de viatjar al passat amb molta facilitat i quasi bé sense adonar-me’n. En resum, que sóc una somiatruites.

De totes les coses que vaig trobar va ser una en especial la que em va deixar immòbil: la meva caixa de cromos de picar. Una caixa metàl·lica de caramels toffee, on jo guardava tos els meus cromos i que, cap a mitjans dels vuitanta, em va acompanyar durant molts i molts dies a l’escola, ben guardada dins la motxilla. Em va costar obrir-la perquè després de tant temps estava una mica rovellada, però quan va cedir la tapa i vaig veure els cromos va ser com qui troba un tresor.

 

img_0213Els meus cromos.

Em vaig sentir com l’Amélie Poulain. Recordeu l’escena de la pel·lícula en què troba casualment una caixa metàl·lica, amagada sota una rajola del lavabo de casa seva, amb joguines i fotos antigues? Doncs jo em sentia igual. La diferència, per sort meva, és que no havia de buscar a cap senyor Dominique Bretodeau per tot Paris per retornar-li aquell bocí de la seva infància. Aquell tresor era meu.

img_0212

Ara que molts dels lectors d’aquest blog ja sabeu que l’Antic Garatge baixa la seva persiana, almenys durant un temps, aquest episodi dels cromos de picar, m’ha fet establir involuntàriament un paral·lelisme.

L’Antic Garatge ha estat també una caixa metàl·lica d’on, post rere post, he intentat escriure com he anat trobant sorpreses, olorant records, redescobrint passions, revivint temps passats, desvetllant secrets… Una caixa que, em comptes de cromos, ha fet sortir emocions que jo guardava dins meu i que, pel que sembla, tenien ganes de sortir i veure món.

Escriure sempre m’ha agradat i fer-ho a l’Antic Garatge va ser una casualitat. Una casualitat tan casual com trobar la caixa de cromos de picar a l’habitació dels trastos. I tan gratificant com sorprenent. Només puc estar agraïda a aquest Garatge, per deixar-me mostrar de tant en tant una mica de la meva ànima i per haver despertat el cuquet de voler seguir explicant les meves històries. O si ho preferiu, de seguir jugant a cromos de picar.