Per les xarxes socials ara està molt de moda publicar missatges en forma d’etiqueta o rètol amb frases i cites d’una lògica rotunda que intenten animar, esperonar, alliçonar sobre la vida, l’amor, el desamor, la valentia… Durant el dia en veig tantes, que la majoria ni les llegeixo, perquè si ho faig, acabo pensant que totes parlen sobre mi i sobre la meva sort.

L’altre dia, però, en vaig trobar una que em va agradar molt, i era una cita d’un premi Nobel, en José Saramago.

I justament penso que aquest text de Saramago és la millor introducció que podria haver trobat per al meu nou post. A la cita, els agnòstics podeu substituir la paraula Déu per “destí” o “sort”. Aquí va:

“Un fill és un ésser que Déu ens va deixar en préstec per fer un curs intensiu de com estimar algú més que a nosaltres mateixos, de com canviar els nostres pitjors defectes per donar-li els millors exemples de nosaltres i aprendre a tenir coratge. Sí. Exacte!

Ser mare o pare és el major acte de coratge que algú pugui tenir, perquè és exposar-se a tot tipus de dolor, principalment de la incertesa d’estar actuant correctament i de la por a perdre una cosa tan estimada. Perdre? Com? No és nostre? Només va ser un préstec… el més preuat i meravellós préstec, ja que són nostres mentre no es poden valer per sí mateixos, després pertanyen a la vida, al destí i a les seves pròpies famílies.

Que Déu beneeixi sempre els nostres fills, ja que a nosaltres ja ens va beneir tenint-los a ells”.

Bonic, oi?

IMG_0201.JPGAbril.

Darrerament llegim moltes notícies, articles d’opinió i llibres d’auto ajuda sobre la maternitat, la conciliació laboral i familiar i les superwoman. I bàsicament a tots ells es denuncia si fa o no fa, el mateix: que actualment el temps lliure per a les dones treballadores no existeix, que és pràcticament com un acte de fe i que, en definitiva, el sistema laboral actual no està ben muntat… I objectivament és veritat, i hi estic totalment d’acord, però miro d’entomar la realitat de la situació amb optimisme i des de la practicitat: tinc feina, una filla i un parell de hobbies. Es pot ser tot: mare i dona. Només cal organitzar-se!

No em considero súper en cap aspecte però, amb certs equilibris i peripècies, tot i la feina fora de casa, la de casa, la de mare i la de filla, aconsegueixo tenir estones per a mi, i només per a mi. Jo sóc més de les que pensen que ser mare és la bogeria més boja que es pot cometre però que, a la vegada, no la canviaria per res ni per ningú. Perquè, al cap i a la fi, tot i els patiments, les preocupacions, els atacs de “mama ossa” (aquells en què per defensar la meva filla podria vèncer un lleó afamat jo sola enmig del bosc), la son i l’esgotament, ser mare compensa i acaba sent el regal més preciós, l’únic capaç d’aportar-nos escenes i sentiments íntims, irrepetibles i que acaronen l’ànima.

img_0215

Aquesta primavera fa 12 anys que va néixer la meva companya de viatge. Amb el pas del temps ella s’ha convertit en la meva vitamina, en una combinació deliciosa i vital de múltiples i variats elements: somriures, riallades estridents, ulls color xocolata amb espurnes, cançons afinades, un cor gegant, comentaris espontanis divertidíssims, un caràcter fort amb un toc d’impaciència, unes mans molt i molt petites, les abraçades més dolces, una còmplice insubstituïble, una ballarina entregada i una infermera esporàdica (crec que ella no és conscient, però ja em cuida). Potser us semblaran moltes coses, però us asseguro que ella encara n’és una infinitat més. I hi cap tot, tot, en tan sols 5 lletres: ABRIL.

Potser no sóc objectiva. De fet, em sembla que no vull ser-ho… però amics que em llegiu, i parafrasejant a en Saramago, crec que el millor “préstec” del món Déu me’l va concedir a mi i viu casa meva. Quina sort de poder-la acompanyar fins que pugui volar sola! Em quedarà per sempre la satisfacció d’haver-la vist créixer i una immensa gratitud vers ella ja que, dia rere dia, em fa ser una miqueta millor.

Crec que aquest text és d’un contingut i d’un estil ben diferent a la resta de posts que he escrit per l’Antic Garatge, però sent honesta, em feia molta il·lusió celebrar amb vosaltres que les meves 12 darreres primaveres han estat, sens dubte, les més boniques de la meva vida. I això sí que ho publicaria en forma d’etiqueta com a frase cèlebre i irrefutable al meu perfil de qualsevol xarxa social.

Felicitats Abril!

I per acabar, us deixo l’enllaç d’una de les cançons que més ens agrada cantar juntes. I l’escena: preciosa.

Slipping through my fingers – Meryl Streep a Mamma Mia