Sí, ja ho sé. Segons la dona del temps aquest hivern hauria d’haver estat molt més plujós i fred però, què voleu que us digui, quin bé de Déu són els dissabtes assolellats d’hivern! I encara més, si es gaudeix fent alguna de les coses que més ens agrada. Ja us he explicat en algun altre post que m’encanta perdre’m pels carrers de Barcelona, sobretot quan no he d’estar pendent de l’hora i quan ningú sap on sóc. I això exactament és el que em va venir de gust fer fa uns quants dissabtes.

Vaig estar novament de sort i vaig aconseguir aparcar al meu lloc secret del carrer Princesa. Eren les 10 del matí i només havia pres un suc de taronja a casa, així que, mentre veia com obrien mandroses les botiguetes del carrer Banys Nous del Barri Gòtic, vaig pensar que era el moment perfecte per prendre un esmorzar bo, tranquil i llarg a un lloc bonic. I voilà! Vaig topar amb Caelum. Des de fora, em va entusiasmar, però un cop hi vaig tenir els peus dintre, em va deixar bocabadada. És una cafeteria-botiga encantadora que recorda a un convent, amb música gregoriana de fons, on serveixen i venen rebosteria artesanal elaborada per monges i monjos de tot el país. A la planta soterrània té una antiga cripta, amb parets de pedra i que durant l’edat mitjana van ser uns banys públics, i que ara acull un saló de te on es respira recolliment i pau. Tot això, sumat a una intensa olor de canyella, em va enamorar d’aquell indret. De sobte, vaig olorar profundament, vaig tancar els ulls i… em vaig transportar vint-i-cinc anys enrere, a casa de la meva àvia Ana, asseguda a la taula del menjador, assaborint el seu deliciós arròs amb llet, ben empolsimat de canyella…

img_0203Monestir de Montserrat amb la meva àvia Ana (1981) – Caelum (2016)

Un cop vaig acabar el meu pastís de taronja i el meu te negre amb llet de civada, vaig seguir el passeig. Uns carrers més enllà, encara al call jueu de Barcelona, vaig trobar una botiga on venen un producte molt habitual a les cases on hi ha nens petits. El que em va semblar insòlit va ser que només venien, en exclusiva, aquest producte. Res més. A la botiga hi venien només aneguets de goma. De tota mena, i amb tots els guarniments imaginables (aneguets vestits de mariner, de cirurgià, parelles de nuvis, súper-herois, amb barret, amb melena rossa, melena morena…) Hi vaig entrar molt encuriosida i, de cop, vaig sentir l’olor de plàstic de l’aneguet de goma que fa molts anys rondava per casa meva. Vaig olorar intensament, vaig tancar els ulls i… màgicament em vaig veure ajupida al costat de la banyera de casa meva, banyant l’Abril mentre ella jugava amb el seu aneguet de goma. Fins i tot juraria que vaig sentir com les dues cantàvem “les oques van descalces, descalces, descalces, i els ànecs també”.

IMG_0204.JPGTerrassa (2004) – Barcelona Duck Store (2016)

Després d’aquell bany de records, vaig decidir anar cap al barri de Gràcia, on també m’agrada perdre’m. Prop de la Travessera de Gràcia vaig trobar de nou una botigueta que em va cridar l’atenció. Era tota de fusta, tenia l’encant de les coses antigues ben cuidades. Hi venien productes a granel: fruits secs, caramels, llegums, farines de tota mena, sucres i espècies. Tot perfectament ordenat en pots, caixetes, safates i sacs arrenglerats en prestatges que formaven una gamma de colors preciosa. Vaig entrar amb la intenció de comprar canyella ja que, després de l’experiència a Caelum, volia provar a fer arròs amb llet. Doncs bé, mentre esperava a la cua per ser atesa vaig ensumar les espècies, algunes eren veritablement fortes i… de nou em vaig trobar viatjant al passat, aquest cop vaig retrocedir uns quinze anys i vaig anar fins a Tunísia, país que vaig conèixer durant el viatge de final de carrera. Vaig reviure l’exotisme del basar de Tunis, amb aquelles parades d’espècies enormes i tan acolorides, el soroll, la calor, la joventut i també els dies inoblidables que vaig viure en aquell viatge amb els companys de la facultat de periodisme.

IMG_0205.JPGLa gran duna (Tunísia, 2000) – Al gra (2016).

Tant voltar i rodar món, ja se m’havia fet l’hora de dinar i vaig recordar un restaurant italià exquisit que hi ha prop de Via Laietana: La Locanda. A més, tornar cap allà em portava casi al costat del cotxe. La Locanda està regentat per uns italians que fa anys que viuen a Barcelona. Fan una pasta deliciosa, amb unes salses fetes all’italiana, les pizzes cuites al forno di pietra i uns postres casolans de bogeria (si hi aneu mai, no us perdeu el tiramisú). Vaig entrar i de seguida em va envair la olor de la farina, l’orenga, i de la massa de pizza que es cou al forn. I com si dels cinc sentits que tinc, el nas fos el que més despert estava aquell dia, de sobte vaig viatjar cinc anys enrere a Roma, quan vaig anar per quarta vegada a aquesta ciutat meravellosa (crec que es mereix que algun cop li dediqui un post sencer). Aquell viatge va ser molt especial i en recordo infinitat de coses, però en aquell moment em va venir al cap un sopar molt bonic en una trattoria entranyable i antiga del barri de Trastevere, amb el mateix perfum deliciós de La Locanda i amb la cançó Canzone de Lucio Dalla de fons. Quanta nostàlgia hi deu cabre en un sol segon?

IMG_0206.JPGLa Locanda (2016) – Fontana di trevi (Roma, 2012).

Després n’hi haurà que encara diran que no es pot viatjar en temps. Jo portava tot el matí fent-ho! I de fet, pot resultar molt saludable: ens permet reviure els moments més dolços i acostar-nos-els al present; també prenem consciència de que el temps fa que siguem capaços de posar un somriure als records més agres, i així adonar-nos que hem crescut, i a sobre, rememorar temps passats ens fa distreure per una estona dels fantasmes del present.

Després del tiramisú, vaig tornar cap al carrer Princesa amb munt de records al cap, emocions al cor i un somriure a la cara. A les mans, duia unes quantes bosses amb uns pastissets de carbassa de Caelum, un aneguet de goma per l’Abril, un saquet de curri i un altre de canyella. Després de tot, la vida és bella!
Referències:

Caelum – carrer de la Palla, 8. Barcelona

Barcelona Duck Store – carrer de la Palla, 11. Barcelona

Al Gra, del sac al plat – carrer Sant Cristòfol, 17. Barcelona

La Locanda – carrer Dr. Joaquim Pou, 4. Barcelona