Aquells que hàgiu llegit l’apartat “Qui sóc” haureu vist que acabo la meva presentació amb una cita del llibre El Petit Príncep. Us explicava que, de vegades, les coses més senzilles són les que emocionen més profundament i que, post rere post, us volia anar explicant algunes experiències inesperades i simples que m’havien captivat per la seva bellesa.
També us vaig dir que la ciutat de Barcelona em té enamorada. De fet, una de les coses que més m’agrada fer quan tinc alguna estona lliure és perdre’m pels seus barris i carrerons, especialment pel call jueu.

Fa uns quants dissabtes vaig pensar que ja feia massa temps que no em perdia pel barri gòtic, així que em vaig posar les bambes més còmodes que tinc i me n’hi vaig anar. Tot i que cada vegada que hi vaig descobreixo racons, places i indrets nous, confesso que tinc alguns llocs preferits que visito cada vegada. I un exemple d’aquestes reiteracions inevitables és la Plaça de Sant Felip Neri.

img_0223Plaça Sant Felip Neri, Barcelona

Estar allà és com si el temps s’aturés. Penso en les històries que han passat a aquesta plaça i en el que explicarien les seves parets i la seva font si parlessin. De fet, ara que penso, la paret frontal de l’església sí que parla per sí sola… Encara es poden apreciar els reductes de la metralla d’una bomba que van tirar sobre la ciutat durant la Guerra Civil, l’any 1938.

Però centrem-nos en el passeig de dissabte! Ja havia tombat pel carrer de Sant Felip Neri i començava a veure la font que hi ha al mig de la plaça, on estranyament, en aquell moment no hi havia ningú. Normalment és ple de turistes de fent-se fotos o d’altres que s’han perdut com jo… De seguida em va cridar l’atenció alguna cosa que m’enlluernava al costat de la font, semblava una bossa de plàstic que brillava perquè li tocava el sol. Em vaig seguir acostant per tafanejar i veure què era allò i… de seguida vaig veure que dins la bossa hi havia un llibre. Estava ben tancada. Damunt el llibre hi havia un paper que m’impedia veure el títol. La nota deia: “Si us plau, porta’m amb tu”. Vaig ser obedient i vaig agafar la bossa. La nota continuava… “Sóc un llibre viatger. Mira dins!”

Com qui ha trobat un tresor, vaig obrir-ho amb una curiositat infinita per saber quin llibre hi havia a dins. Ho endevineu?

img_0224

Doncs sí, efectivament. Era el Petit Príncep! Però era una edició original, en francès, i amb les il·lustracions a color de l’Antoine de Saint Exupéry, de l’any 1987. En aquell moment vaig sentir que el destí, Déu o l’univers m’estaven fent un regal.

I així, de la manera més sobtada i insòlita vaig tenir el meu primer contacte amb el “bookcrossing” o el “passa-llibres”. N’havia sentit a parlar, sabia que existia, però per a mi els llibres viatgers eren com un acte de fe. Hi creia però no els havia vist mai!

Després d’aquesta anècdota, m’he estat informant i resulta que aquest moviment cultural va començar l’any 2001. El seu funcionament consisteix en deixar llibres a espais públics amb la finalitat de compatir-los el amb el màxim de gent possible. Cada llibre té un numero de registre i, qui troba el llibre, cal que indiqui al web de Bookcrossing on l’ha trobat per tal que quedi constància de l’itinerari que té cadascun. Un cop llegit, s’ha de tornar a deixar al lloc públic que es vulgui i, sembla ser, que hi ha alguns exemplars que ja han estat als cinc continents!

Com podeu imaginar, vaig endur-me el llibre-tresor a casa. El vaig rellegir i assaborir de nou. I després d’uns dies de tenir-lo, el vaig retornar on correspon, al carrer, amb la seva bossa i la seva nota, amb el desig que unes altres mans el trobin i uns altres ulls el llegeixin amb la intensitat que ho vaig fer jo. Tant de bo cada vegada més persones mirin el món com el Petit Príncep i puguin veure elefants dins una serp, on la majoria només hi veu un simple barret.

img_0225
El Petit Príncep. Autor: Antoine de Saint-Exúpery. Publicat a Nova York l’any 1943. Llibre poètic i filosòfic amb il.lustracions de l’autor, sota l’aparença d’un conte infantil.