Qui em coneix sap que sóc dormilega. Una marmota. Per a mi una de les millors maneres de començar un dia de festa sempre ha estat dormint fins que el meu cos ha dit prou. Però fa uns quants diumenges, rarament, em vaig despertar poc després de les set del matí, amb aquella sensació tan agradable d’haver descansat suficient. Em sentia amb energia i tenia ganes de treure suc al diumenge, però això sí, amb calma, sense pressa, per poder assaborir cada minut del dia.

Dutxa, suc de taronja, cafè, torrades i, al cel, només núvols. On puc anar?

Vaig agafar el cotxe amb un destí més o menys clar. Volia arribar a un indret on feia molt temps que hi havia estat i quasi ja no recordava. No estava segura de si el sabria trobar. Però volia intentar-ho. Eren quarts de nou del matí i tenia tot el dia per davant per aconseguir-ho. Vaig enfilar l’AP7, direcció Girona, sortida cap a Palamós, però recordava que havia de seguir cap a Torroella de Montgrí fins arribar a Begur. Semblava que anava bé. Si no em fallava la memòria havia d’entrar al centre urbà de Begur i agafar cap a la dreta la carretera que va fins a Palafrugell. Allà havia descobert feia uns anys una cala molt bonica, Platja Fonda.

Diuen que de vegades la intuïció funciona com un GPS, o fins i tot millor, perquè mai té problemes de cobertura. Però malauradament no va ser el meu cas aquell diumenge… No sé com, però de cop i volta em vaig trobar a una carretera que vorejava la costa, però m’havia passat de llarg Begur i, segons el mapa del mòbil, la meva platja somiada estava a 30 quilòmetres… Era evident que la meva intuïció alguna cosa no havia fet bé. I no m’agrada que les coses no surtin com jo espero…

Però vaig recordar el que havia pensat a casa poc després de llevar-me: volia assaborir cada instant d’aquell diumenge. Sense estrès. Així que vaig decidir somriure i agafar el primer trencall que trobés: Aiguafreda. Allà no hi havia estat mai, vaig aparcar i vaig veure que no era ben bé un lloc de platja sinó un petit moll per embarcacions. Ves per on, a aquell indret es podia agafar un tram del Camí de Ronda, així que no m’ho vaig pensar dues vegades. Duia les meves bambes preferides, i la motxilla amb aigua, un entrepà i el biquini. Al cel de Begur, com a Terrassa, només núvols.

No tenia ni idea a quina platja o cala em portaria el camí, però no vaig trigar gaire a descobrir-ho. Després de vint minuts caminant, i de pujar i baixar molts centenars d’esglaons, vaig arribar a Sa Tuna. Una cala arrecerada, de pedres amb un aigua molt transparent. Semblava un petit poblat de pescadors, amb casetes blanques i barques al moll. Era preciós però la petita cala era plena de gent que es banyava. Així que vaig decidir continuar un tram més del Camí de Ronda, i descobrir a quin nou indret em portava.

img_0219Sa Tuna.

I deu minuts més tard, i uns quants esglaons més amunt, vaig saber perquè de vegades cal perdre’s per trobar-se. Vaig veure en un revolt del camí, a uns 30 o 40 metres per sota de mi, una cala molt petita, quasi solitària i d’aigua blau turquesa. Hi havia d’arribar de la manera que fos. Després de caminar una estona més i baixar per alguns turonets plens de pedres, ho vaig aconseguir. Sort que no anava en xancles!

Vaig posar la tovallola i m’hi vaig estirar. Vaig mirar al cel i… no era meravellós? Brillava un sol radiant! Era un racó silenciós, salvatge. En comptes de sorra tenia pedretes de colors i l’aigua era tan neta i cristal·lina que semblava una piscina natural. Un lloc que superava amb escreix les meves expectatives matineres respecte al dia que volia tenir. Després he sabut que aquesta cala es diu S’Eixugador, i només s’hi pot arribar a peu o en barca. Es un indret quasi feréstec i d’una quietud tan bella que, fins i tot, pot arribar a intimidar.

img_0220S’Eixugador.

Vaig estar-m’hi una bona estona. Potser una hora, o potser tres o quatre. Ja queia el sol quan desfeia el Camí de Ronda, vaig tornar a passar per Sa Tuna, pujar i baixar el centenar d’esglaons, i vaig arribar a Aiguafreda fins al cotxe.

Ja de tornada a casa, per l’autopista, em vaig trobar jo -en essència marmota- pensant en quin gran invent és això de matinar els dies festius. I no només això, encara havia estat molt millor no estressar-me ni posar-me nerviosa per no haver trobat exactament allò que buscava. Al final, havia sortit el sol. Aquell dia havia après que s’ha de confiar en el destí i que de tant en tant, la serendipitat ens pot regalar moments meravellosos accidentalment. Buscant Platja Fonda vaig trobar S’Eixugador. I va ser un regal. Però deixem la serendipitat per un altre dia. Es mereix un post complert. Promès!